Els meus sogres i els seus dos fills gaudien cada estiu dels plaers de la navegació. Quan els nens eren petits, els seus pares els portaven a pescar als voltants de Llafranc. A bord d’una petita mallorquina vàren aprendre l’art del volantí. Segons diuen, es feien un fart de pujar peix. Serrans, julivies, i altres marques de peixos de roca que ni recordo.
Jo, en canvi, assegut a la sorra de la platja del Grau, a Pals, em limitava a mirar amb desinterès aquella llarga filera de pescadors de canya llarga. Amb la ràdio, la galleda i la cadira plegable de càmping com a principal dotació es passaven hores i hores fent el mateixos gestos: ara llenço, ara recullo. El que m’impresionava era la distància on podia anar a parar el plom. Els reconeixia el mèrit de la seva perseverància, però no envejava l’àpat que es regalarien per sopar.
Quan veia les canyes de l’avi, a casa, m’en venien de ganes de provar-ho. Però no tenia cap galleda i la ràdio del menjador era massa grossa i sense piles. Tenia una especial habilitat per fer-me’n passar les ganes.
