Mai he vist un mar tant planer a les 12 del matí.
Setembre de 2006. La Núria, el dia abans, quan tornàvem del Cap de Creus, va decidir que seria enriquidor anar a passar quinze dies a Menorca.
A 22 nusos es triguen sis hores, des de l’Estartit. Durant quatre hores vam trobar aquest mar. Fins i tot es veien les plomes dels ocells i les llaunes de cervesa surant a molta distància. 
Qui no té seny no té fred. I qui no té seny fa 126 milles amb tota la família a bord com si anéssim a les Medes.
De tornada a casa, amb el pilot automàtic cap a l’Estartit, endormiscat al flybridge, em vàren sobresaltar els crits de la Núria: “tonyines, tonyines… agafa les canyes, que he vist tonyines!”
Només em faltava això. No es pot estar ni un moment tranquil !
Vaig 
veure que saltaven davant de proa. N’hi havia un munt.
“On vas només amb una canya ? Posen dues o tres !”
Quatre en posaré ! No veus que portem la zodiac a la plataforma i que el parasol està posat… !
Com podeu observar, gràcies a la inestimable ajuda dels meus fills grans (el petit estava dormint i ni se’n va assabentar) vaig poder efectuar la captura amb tota comoditat. Sense variar el rumb, no fós cas que en piquéssin més, vam trobar tres bancs davant dels nassos. Si m’hi hagués entretingut encara avui menjaria tonyina.
