Mai he vist un mar tant planer a les 12 del matí.

Setembre de 2006. La Núria, el dia abans,  quan tornàvem del Cap de Creus, va decidir que seria enriquidor anar a passar quinze dies a Menorca.

A 22 nusos es triguen sis hores, des de l’Estartit. Durant quatre hores vam trobar aquest mar. Fins i tot es veien les plomes dels ocells i les llaunes de cervesa surant a molta distància.  

Qui no té seny no té fred. I qui no té seny fa 126 milles amb tota la família a bord com si anéssim a les Medes.

De tornada a casa, amb el pilot automàtic cap a l’Estartit, endormiscat al flybridge, em vàren sobresaltar els crits de la Núria: “tonyines, tonyines… agafa les canyes, que he vist tonyines!”

Només em faltava això. No es pot estar ni un moment tranquil !

 Vaig veure que saltaven davant de proa. N’hi havia un munt.

“On vas només amb una canya ? Posen dues o tres !”

Quatre en posaré ! No veus que portem la zodiac a la plataforma i que el parasol està posat… !

Com podeu observar, gràcies a la inestimable ajuda dels meus fills grans (el petit estava dormint i ni se’n va assabentar) vaig poder efectuar la captura amb tota comoditat. Sense variar el rumb, no fós cas que en piquéssin més, vam trobar tres bancs davant dels nassos. Si m’hi hagués entretingut encara avui menjaria tonyina.

Els meus sogres i els seus dos fills gaudien cada estiu dels plaers de la navegació. Quan els nens eren petits, els seus pares els portaven a pescar als voltants de Llafranc. A bord d’una petita mallorquina vàren aprendre l’art del volantí. Segons diuen, es feien un fart de pujar peix. Serrans, julivies, i altres marques de peixos de roca que ni recordo.

Jo, en canvi, assegut a la sorra de la platja del Grau, a Pals, em limitava a mirar amb desinterès aquella llarga filera de pescadors de canya llarga. Amb la ràdio, la galleda i la cadira plegable de càmping com a principal dotació es passaven hores i hores fent el mateixos gestos: ara llenço, ara recullo. El que m’impresionava era la distància on podia anar a parar el plom. Els reconeixia el mèrit de la seva perseverància, però no envejava l’àpat que es regalarien per sopar.

Quan veia les canyes de l’avi, a casa, m’en venien de ganes de provar-ho. Però no tenia cap galleda i la ràdio del menjador era massa grossa i sense piles. Tenia una especial habilitat per fer-me’n passar les ganes.

El primer que em va sobtar quan vaig entrar, de petit, a l’habitació dels mals endreços, on el meu avi tenia cinc botes de vi, del vi pitjor que he provat a la meva vida, però que amb gasosa prenia la categoria de “bebible”, va ser la disposició perfecte, en un racó, de tres canyes de pescar. Eren de canya americana, llarges, per a mi molt llargues. Dues d’iguals i una de més curta. No sabia res de l’afició familiar a la pesca.

El meu avi i el meu pare anaven a pescar a la platja de Pals. De fet, anaven a buscar llobarros i utilitzaven la canya per treure’ls de l’aigua. Malauradament el meu pare no em va poder ensenyar ni l’art ni la pesquera. Va morir molt jove, massa jove. El meu avi tampoc va tenir oportunitat de fer-ho.

M’anava mirant aquelles canyes i els carrets mig rovellats i alguna cosa em deia que no seria precisament l’afició de la meva vida. No ho sabria explicar, però no em van causar mai cap atracció, ni les canyes ni la pesca.

Vet aquí que després de molts anys no m’ha quedat més remei que exercir de pescador sense ser-ho, sotmès a la pressió psicològica constant dels meus fills que compten amb l’aliança inestimable de la seva mare. Ara que hi penso, em comença a agradar…