Una mica més i ens hi quedem a dormir

Cap al vespre, durant els mesos de juliol i agost, anem a pescar peixet de roca entre l’Estartit i la Foradada.

Els meus fills conviden als seus amics i els convencen utilitzant arguments seductors, com:  “ja veuràs que guai, tiu fliparàs, és molt diver …”

Així que enbarquem sis o set marrecs, el patró i la mestressa i … cap a pescar !

Aprofito les boies dels centres d’immersió per estar tranquil i no patir per les enrocades. He de dir que sóc expert en introduir l’àncora per l’escletxa més punyetera de les roques de la costa brava. Això serà objecte d’un altre capítol.

Una dia d’aquests del mes d’agost de l’any passat, després de dues hores d’inacabable tràfec posant esquers, sen’s va fer tard i sen’s va fer fosc. És el que té l’agost que, si bades, tornes de negra nit.

Aquella nit era especialment negra, nit de lluna nova, que significa que no hi havia lluna.

Fart d’avisar a la tripulació de que marxéssim, finalment ho vaig aconseguir. Eren quarts de deu del vespre i el telèfon constatava la preocupació de les mares dels convidats.

Engego motors i aviso a la marinera en cap que ja pot deixar anar el cap de la boia. Em vaig quedar garratibat quan sento: “ja l’he deixat anar …” No veia res de res, feia una mica de vent i no sabia en quina posició estava respecte a la boia. No sabia si tirar endavant, endarrera o parar motors. Vaig decidir tirar avant amb el motor de babor.

Al cap de dos segons el motor es va parar. L’havia endevinat de ple !

La fortuna se’n va tornar enfotre de mi. La mare que la va parir, ja hi tornem a ser !

Quan recordo el que va passar després em poso de molta mala llet. M’aguéssiu hagut de veure agafant aire amb una manguera per poder masegar el cap enroscat a l’hèlice. Hi vaig estar més de mitja hora i quasi m’intoxico. Vaig probar amb una ampolla de submarinisme que tinc reservada per a les grans ocasions. Feia més de vint anys que no feia immersió i quan em vaig tirar a l’aigua no veia res. Les bombolles em venien totes a la cara. Vaig deixar l’ampolla i la manguera i ho vaig seguir fent a pulmó. La Núria em feia llum amb un lot des de la zòdiac. No parava de bellugar-se i em feia més nosa que servei. Finalment, a quarts d’onze vàrem arribar a port.

Tot per no tallar el cap amb una navalla.