El primer que em va sobtar quan vaig entrar, de petit, a l’habitació dels mals endreços, on el meu avi tenia cinc botes de vi, del vi pitjor que he provat a la meva vida, però que amb gasosa prenia la categoria de “bebible”, va ser la disposició perfecte, en un racó, de tres canyes de pescar. Eren de canya americana, llarges, per a mi molt llargues. Dues d’iguals i una de més curta. No sabia res de l’afició familiar a la pesca.
El meu avi i el meu pare anaven a pescar a la platja de Pals. De fet, anaven a buscar llobarros i utilitzaven la canya per treure’ls de l’aigua. Malauradament el meu pare no em va poder ensenyar ni l’art ni la pesquera. Va morir molt jove, massa jove. El meu avi tampoc va tenir oportunitat de fer-ho.
M’anava mirant aquelles canyes i els carrets mig rovellats i alguna cosa em deia que no seria precisament l’afició de la meva vida. No ho sabria explicar, però no em van causar mai cap atracció, ni les canyes ni la pesca.
Vet aquí que després de molts anys no m’ha quedat més remei que exercir de pescador sense ser-ho, sotmès a la pressió psicològica constant dels meus fills que compten amb l’aliança inestimable de la seva mare. Ara que hi penso, em comença a agradar…
Etiquetes: pesca
